El patiment en la parella és una autèntica font de malestar. De vegades, el dia a dia, les responsabilitats i la manca de comunicació se’ns emporten. Deixem enrere certes aficions, espais compartits… ens deixem de premiar en la paraula, la mirada o la carícia, però per contra, els espais sense res a dir creixen, de tant en tant interromputs per discussions o paraules fredes, girades d’esquena, passades de costat. Deixem de jugar i de riure pel simple fet que hem de ser pràctics. Deixem de regar, cuidar i podar aquell jardí, pel simple fet que ens hem acostumat l’un a l’altre, i tot i que sigui molt bonic, ja no ens trobem a faltar.

Deixem de preguntar perquè ja ens coneixem, deixem d’explicar perquè no hi ha res de nou important. I com que ja sabem la lletra, oblidem com sona la música.

I utilitzem l’estratègia que utilitzàvem al principi, quan ens vam conèixer, quan no havíem de fer massa res, perquè ho fèiem tot per res. Teníem un bon tou de dedicació sense que ens costés cap esforç. Només havíem d’agafar el volant i marcar la direcció, perquè les hormones ja s’ocupaven de posar gas a fondo.

Però ara… Els pistons de la passió ressonen com un record que ens empeny, allà en la memòria històrica. I  l’enamorament ha deixat pas a una extranya serenitat, que necessita d’elecció, dedicació i afecte. Ja no tenim la curiositat de quan vam plantar les flors, ara sabem que hi són, però si el que volem és un jardí ara toca regar-les