Ara tiro de tòpics … Parlo d’aquells avis que desitgem tots de nens … i que els pares temen! Bé, es fan un fart de protestar contra ells, però en el fons agraeixen el clima tan especial que donen, i potser amb certa nostàlgia de pensar << si hagués estat així amb mi… >>.
Parlo d’aquella complicitat avi-nét… que és gairebé una venjança en tota regla a totes les males passades que el pare va fer de petit a l’avi, i aquest diu: ara veuràs!
¡De sobte l’avi passa a tenir 10 anys! ¡I té de còmplice al teu fill! ¡Horrooor!
Li dóna dolços d’amagat, van d’excursió per les pedres de l’espigó, juguen amb tisores de podar, serres, ganivets i tot tipus d’eines talla-dits i talla-caps, se’n riuen de la serietat dels adults i una infinitat d’irresponsabilitats més…
En certa manera l’avi té el luxe de poder mimar perquè té una posició privilegiada. Estima al nen gairebé com a un fill seu … però és d’un altre! I com que ja ha complert amb els seus deures, ara a gaudir!
Però potser és més que això … el duet avi-nét formen un gran equip … amb una relació molt diferent de la que té el nen amb els seus pares o germans. I crec que cada vegada queden menys d’aquests avis … No sé si perquè han passat de moda, potser sí, o perquè els pares no els permeten treure aquest nen interior.
En tot cas, i sense haver resolt la qüestió, crec que és important que els pares no deleguin la responsabilitat dels nens als avis quan hi són. Perquè amb això ens carreguem aquesta complicitat tan bonica i entremaliada, que complementa la –potser de vegades- seria educació o els límits que han de posar els pares (i no els avis).
Comparteix un comentari amb qualsevol plataforma